Julio Peris Brell

Julio Peris Brell (1866 - 1944) va  ser un pintor impressionista valencià. La seua pintura està caracteritzada pel seu domini per a analitzar i traduir plàsticament els diferents matisos lumínics, en especial en els gèneres del paisatge, el retrat i els bodegons.

Va nàixer en el carrer de En Bany de València, en una família de tradició liberal, de la xicoteta burgesia.

Anys de formació, i la seua progressiva implicació en la vida cultural valenciana

Comença els seus estudis de Belles Arts en 1876. En 1882, va ser anomenat secretari de la secció de socis pintors de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de València. Va acabar els seus estudis de Belles Arts en 1884, fixant-se com a meta la dedicació exclusiva a la pintura, al marge de la docència. En 1886 va ser anomenat soci numerari de l'Ateneu, proposat pels pintors Ignacio Pinazo Camarlench, José Navarro Llorens i Honorio Romero Orozco.En 1890 presenta l'obra La fe del baptisme en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. Coneix els germans Ricardo i Pío Baroja, amb els que manté una llarga amistat.

Després de la creació del Cercle de Belles Arts de València, en 1894, participa activament en les activitats junt amb el pintor Joaquín Agrasot, concorrent a les primeres exposicions de l'entitat.

Quasi tota la producció de Peris Brell a finals del segle XIX va estar dirigida al mercat català. L'any 1897 presenta la pintura La Font a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Mèxic, sent adquirida per l'Escola Nacional de Belles Arts de Mèxic. Participa també en diverses exposicions organitzades per l'Acadèmia de Belles Arts de Cadis i la junta de l'Exposició de Belles Arts de Múrcia. És triat vicesecretari de la junta directiva de del Cercle de Belles Arts de València.

La projecció professional d'un pintor diferent, i la seua consolidació com a pintor amb personalitat pròpia

En 1900 és nominat pels seus companys i triat per unanimitat per al càrrec de president de la Secció de Classe del Cercle de Belles Arts de València. El mateix any intervé en la decoració de l'escalinata del palauet del senyor José Ayora, en companyia d'Ignacio Pinazo, Antonio Fillol, Ricardo Verd i Luis Beüt. Realitza la pintura titulada Brindis. Un any després concorre a l'Exposició Nacional de Belles Arts amb la pintura titulada Ma mare.

Contrau matrimoni amb Innocència Blanco Gimeno en 1901, viuda i mare de tres fills: Amparo, Salvadora i Tomás. Dos anys després naix la seua primera filla, Julia. En 1909 naixen les bessones Mª Ana i Vicenta. El mateix any és triat bibliotecari de l'Escola Moderna.

L'any 1911 comença una esporàdica col·laboració gràfica en la revista Letras y Figuras. S'incorpora al nou Cercle de Belles Arts en 1912, després de la superació en l'entitat de l'escissió d'un grup d'artistes. Intervé en els actes d'homenatge a Ignacio Pinazo. En 1913 és anomenat president de la secció de vetlades i festes del Cercle de Belles Arts. Un any després ascendix a president de la secció de Pintura del Cercle de Belles Arts. A partir d'aquest any viu al carrer Pintor López, número 4, de València.

L'any 1916 mor José Benlliure Ortiz, amb la família del qual es troba estretament vinculat. En 1919 mor el seu gran amic Joaquim Agrasot.

La pintura costumista, que havia arrelat en els anys centrals del segle XIX i principis del XX, cobra matisos nous amb la influència de Vicente Blasco Ibáñez en el món de l'art, potser potenciant amb les seues novel·les una altra mirada del món rural que dóna la del costumisme estàtic. Però Peris Brell impregna de paisatges totes les composicions d'un subtil matís costumista, pinta amb un estil de factura ràpida però conscient, ja que apunta amb precisió al detall del quadre, donant així un efecte a la retina de l'espectador.

El reconeixement de Peris Brell com a un gran pintor

L'any 1923 presenta 31 obres en l'exposició Manifestació d'Art Valencià, celebrada en el palau del Bon Retir de Madrid, dedicant-se-li tota una sala. El 10 d'agost mor el seu amic i mestre Joaquim Sorolla.

En 1924 presenta a l'Exposició Nacional de Belles Arts, amb les obres A plena llum i Barraca valenciana. Participa en l'Exposició d'Artistes Espanyols, organitzada en Buenos Aires en 1925 per Alejandro Pardiñas Cabré.

Comença a participar regularment en la sala Imperium des de l'any 1926, la primera galeria d'exposicions de pintura, escultura i art decoratiu, de caràcter estable a València, a banda de la del Cercle de Belles Arts. El 6 de desembre un grup d'amics li tributen un homenatge en les Termes Victòria.

En 1928 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles ho tria acadèmic de nombre. Obté un gran èxit en les exposicions organitzades pel Cercle de Belles Arts, així com en l'exposició Pintura Catalana de Grans Mestres del segle XIX organitzada a Barcelona per Galeries Laietanes en 1931. El mateix any, la Diputació Provincial de València li anomena jurat per a les oposicions de la pensió de pintura.

Última etapa del pintor

Participa en l'Exposició Regional de Belles Arts de 1934. Aquest mateix any torna a ser anomenat membre tribunal per a la pensió de pintura convocada per la Diputació Provincial de València. Fixa la seua residència al carrer Císcar, número 23, de la ciutat de València.

Concorre amb assenyalat èxit, de part del públic i de la crítica, a la III Exposició Regional de Belles Arts (1935) organitzada pel Cercle de Belles Arts i patrocinada per l'Ajuntament de València. Per votació popular li és concedida la medalla del diari La Veu Valenciana.

Concorre a l'Exposició Pro Milícies, en el claustre de la Universitat Literària en 1936, patrocinada per l'Ateneu Popular i organitzada per Aliança d'Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, de la qual va ser membre.

La galeria Prat organitza en el seu honor una exposició antològica de les seues obres en 1943. En 1944 concorre a l'Exposició de Flors i Bodegons, organitzada pel cercle de Belles Arts i a la col·lectiva de pintors en la Sala Mateu. El 19 de desembre mor en el seu domicili del carrer Císcar a València, i les seues despulles reposen al Cementeri General de la ciutat.

Al complir-se, en 1945, el primer aniversari de la seua mort, la Reial Societat Econòmica d'Amics del País va organitzar una mostra antològica, síntesi d'una vida creadora obedient a les genuïnes directrius de l'art valencià.

En 1946, la comissió permanent de l'Ajuntament de València, presidida per l'alcalde En Juan Antonio Gómez Trénor, va acordar dedicar amb el nom de Peris Brell, el carrer que té la seua entrada a l'avinguda del Port, i la seua eixida, aleshores, a l'horta, hui a l'avinguda dels Sants Just i Pastor.

L'obra de Peris Brell al Museu de Belles Arts de València i altres institucions

Existeixen sis llenços de temàtica religiosa al Col·legi del Patriarca, donades a la institució per En Francisco Ferrer Estellés, l'any 1889.

La Reial Acadèmia de Sant Carles ingressa entre els anys 1929 i 1930 dos obres donades per l'autor amb motiu del seu ingrés con acadèmic. Successivament rebria altres obres de Peris Brell aportades per diversos membres de la societat valenciana.

L'any 2001 la Generalitat Valenciana compra a Na Júlia Peris Blanco, filla i única hereva del pintor, vint-i-tres pintures. A aquesta important adquisició, cal sumar-li set obres més donades a la Generalitat per a la seua exposició al Museu de les Belles Arts, donació que es va fer efectiva el 23 d'abril de l'any 2002.

Julio Peris Brell, un pintor amb un llenguatge propi

La trajectòria artística de Peris Brell es manté fidel als postulats de la pintura impressionista. Uns postulats que, com diu Miguel Ángel Catalá al llibre Julio Peris Brell 1966-1944,

"caldria precisar, més intuïts que objecte de reflexió o anàlisi, resultants de la personal i sincera visió de la realitat circumdant que va intentar portar a les seues teles, mai de l'assimilació de lliçons alienes. Si alguna cosa va condicionar Peris Brell, degué ser, en tot cas, la seua percepció de la lluminositat d'un paisatge amb els contrastos de colorit del qual va arribar a embriagar-se. Per això l'impressionisme de Peris Brell, aplicable als seus paisatges i a la seua figuració, i no tant als seus bodegons, ho és més per la coincidència de tècnica -- per la seua pinzellada generalment desfeta i vibrant, pel seu toc atrevit -- que per apriorístics plantejaments conceptuals d'escola.

Dit açò, correspon no desestimar l'adjectivació d'impressionista aplicada a Peris Brell. Com altres pintors de la seua generació, el nostre pintor valencià té en comú amb els impressionistes genuïns la preocupació per la fugaç incidència de la llum en els paisatges, en el seu cas, pintats segons la pràctica del pleinairisme que va fer fortuna en tants pintors espanyols. Una preocupació compartida a més, com en aquells amb el seu interés d'oferir de les coses les seues imatges més fugisseres; aquelles que, durant un moment, crea i configura per a l'ull la llum, en el seu cas la majoria de les vegades radiant, d'altres contrastada, no excepcionalment en penombra. Incidint, per si no fóra prou, en l'expressió i els sentiments que cada sensació visual comporta i que els pinzells perpetuaran en eixes impressions seues d'horts de tarongers o en eixos apunts que reprodueixen instants únics que es repetixen, any rere any, al llarg del calendari festiu valencià.

Fent un pas més, en Peris Brell no és només el paisatge rural o urbà el que oferix eixa nova possibilitat de "visió" consagrada pels impressionistes, sinó que, com estos, ell l'estén al seu entorn humà vivencial i més íntim, plantejant-se interessants problemes de llum en penombra en els retrats dels seus sers estimats i en els seus recurrents autoretrats, alguns d'ells molt sobris de color, reduïts a una, o dos gammes, com li aconsellava el seu amic el pintor i gravador Ricardo Baroja.

La sensibilitat artística de Peris Brell i la seua personalitat independent, aliena a qualsevol imposició de modes conjunturals i clienteles, el van encaminar, en definitiva cap a unes opcions molt personals, guiat pel seu propi numen i els impulsos d'una activitat constant, vacil·lant al principi, més entregada en els seus anys de maduresa, plural al llarg de la seua dilatada carrera artística, només inclinada pel gènere del bodegó en els últims anys de la seua existència."